El relat de Nadal: "Els flocs de neu que no cauen"

El darrer dels seus fills i la seva jove li fan un petó. Ha anat tot molt bé, com sempre, li diuen. S’acomiaden i la porta es tanca. La casa queda buida, sense ningú. Està cansada. 

Agafa una copa i ampolla d’anisette Maria Brizard i la col·loca a la tauleta del costat del sofà que és una mica baix.  La Candela seu amb cert esforç a butaca orellera, que és una mica més alta. Li costa perquè aquests dies l’artrosi fa que els genolls li facin més mal del costum. Recolza el cap a les puntes de ganxet encoixinades de la part de dalt de la butaca. Mira el pessebre i les llums de l’arbre de Nadal de l’altra banda del menjador i tanca els ulls. Se sent tan cansada, tant, que el confort del sofà li sembla el paradís. El seu cap comença a imaginar. Amb els ulls clucs la seva ment comença a volar.

La Candela recorda de petita els caramells de gel enganxats a les teules de la cabanya que es mantenien dies i dies a sota la barbacana. Alineats com els tubs de l'orgue d’una església, quan el sol començava a escalfar, suaven de dia, aprimant-se lluents, mentre regalimaven petites gotes d’aigua cristal·lina que s’escorrien tímides amb un ritme silenciós cap al terra de grava de l’era, i, per contra, s’engrandien de gruix al capvespre, quan el sol ja no tenia prou força per vèncer el fred cru dels graus sota zero.

Els caramells es formaven pel pam de neu que abrigava com una manta gruixuda de llana la teulada durant les setmanes del mig de l’hivern, sobretot, a les bandes més obagues dels coberts de corts, i aquells teulats que donaven a la cara nord de les cases. 

L’àvia li deia que la neu mai feia mal als camps. Perquè l’aigua es fonia tan a poc a poc, que penetrava la terra gradualment de manera imperceptible fins a molt fons. Deixant-la amorosida fins a la primavera. Els alls, que l'avi plantava al novembre, romanien sota la neu de l’hivern uns mesos fins que el sol anava agafant més força al mes de febrer que era quan els grills verds i turgents es feien pas per trencar la barrera terrosa que els encaminava cap al cel.

Els alls renadius surten de la terra en ple hivern

Recorda que quan era Nadal, l’hivern ja era fred, i tots es resguardaven a casa al voltant de la llar de foc a terra o de l’estufa del menjador. No hi havia calefacció. Tot era diferent, tant el temps de llavors com Nadal.

Quants anys fa que la Candela no veu caramells a les teulades? Quants anys fa que no neva copiosament? Som a desembre i quasi no fa fred. Què ha passat amb aquells hiverns nevats? I les tardors i primaveres humides que feien que les fonts brollessin tot l'any? Ara són ben seques.

La Candela conserva aquest record de nena dels hiverns de quan eren hiverns de veritat. Els nadals tampoc ja no són el que eren per ella, perquè els que van marxar ja no hi són. Ara, més seixanta anys més tard, aquesta mirada enrere té una nostàlgia que només entenen les persones de la seva edat. El seu home va morir fa un parell d’anys d’una mort sobtada, tampoc hi són els seus pares que van traspassar fa uns anys. Tres són els fills que té. Tres nanos, ja homes adults, que fan la seva a vida amb les seves joves i nets. 

La Candela té un secret que l’angoixa que no pot explicar a ningú: se li fa una muntanya els àpats de Nadal amb tanta gent a la taula que s’asseuen a menjar, però no la solen ajudar: ni a comprar, ni a preparar la casa, ni a cuinar… Ara hi ha algun que fa règim, o no li agrada algun ingredient, és vegà, o no pot menjar gluten. Tot és tan complicat... No pot dir-ho a ningú de la família per què té por que algun dels seus fills no vulguin tornar, i per uns dies no està sola a casa… Ja ha assumit que la solitud és la seva companya, però li fa basarda morir sola. Terror. Sap que tard o d’hora arribarà el moment. I per Nadal són uns dies que se sent acompanyada altre cop.

"Fins quan ho podré fer, fins quan em podré valdre per mi mateixa?", es pregunta. Quan l’últim dels seus familiars marxa per la porta sent dins seu un sentiment agredolç. Per una banda, se sent molt contenta d’haver-los tingut, per una altra banda, alleujada perquè s’ha acabat la feina, i també, sobretot, se sent melangiosa pels que no hi són ni hi seran mai més: pel seu home, pares i familiars que van morir, i estant allà dalt (sempre pensa que són al cel, li reconforta pensar que l’acompanyen en les coses que fa).

Quan era petita, les famílies tenien menys recursos per celebrar les festes. Els tions cagaven només menjars i torrons. Tal com les nadales catalanes diuen en les seves lletres. La canalla agraïa amb un somriure els dolços que el tió cagava. Però, de mica en mica, a mesura que el progrés feia avançar a les classes socials del món rural al món industrialitzat, mentre es buidaven els pobles i s’omplien les ciutats, els tions van començar a cagar també joguines, cada cop més sofisticades i altres tipus de regals com mòbils i roba de marca. Potser la influència consumista simbòlica de Santa Claus americà, que és el mateix que el pare Noel europeu, va anar transformant els nadals que la Candela recordava en una altra cosa... L’abundància va anar ofegant la il·lusió que ella creia genuïna i va anar deixant enrere els moments simples i bonics que els qui ara són grans recordaven de nens. "En el fons, soc una comunista pagesa", pensa, rient-se de si mateixa.

La Candela li agrada pensar en aquella nena petita que rebia senzills regals amb il·lusió, i sap que ara és ella qui li toca fer regals, és vella, i vulgui o no, als vells els hi toca fer això. "Soc una refotuda vella", es diu, parlant sola.

I també el refotut temps que canvia les coses, i sense dubte, també l’ha canviat a ella. 

Llavors la Candela cau en una cosa que no havia associat mai. La paraula temps significa dues coses: l’experiència de la durada i de la successió de les coses del dia a dia i també el canvi dels fenòmens meteorològics. I la dualitat de la paraula li encén una espurna sobre una qüestió que fins al moment li podria haver semblat inversemblant.

Té a veure que no nevi ni plogui tan sovint, i que hi hagi sequera, amb què els nadals ja no siguin els mateixos, aquells veritables nadals que ella vivia de petita?

La Candela pensa que potser tot el que li passa pel cap és una ximpleria.

Però per un moment creu fermament que la industrialització, el capitalisme desbordat que ha entrat a les cases sí que poden tenir a veure amb el canvi climàtic que està present en tots els mitjans de comunicació. “Ara resulta que soc una comunista pagesa ecologista sentimental”, i se'n riu sorollosament d’ella mateixa tota sola.

Els seus nets potser creuran genuïns els nadals que ara estan passant, amb ella de mestra de cerimònies i fent receptes de menjars -que cap d’ells sabrà fer perquè no posen un peu a la cuina-, i que els nadals del futur, els menjars dels àpats seran tots de càtering o precuinats, perquè ningú voldrà gastar cap temps personal per dedicar-lo als altres. I els nens i joves d’ara, segurament, quan ells siguin grans, també veuran que els seus nadals canvien inexorables amb el pas del temps.

Torna a obrir els ulls. Agafa l’ampolla d’anisete Maria Brizard, se’n serveix una copa. La Candela fa txin-txin amb l’ampolla i diu en alt: “Sigui com sigui, els nadals ja no són els nadals d’abans. Els hiverns ja no són hiverns. Els flocs de neu que no cauen són les il·lusions que he perdut. Però estic aquí tirant endavant, tota sola com una lloca tonta, sí, però soc forta i ho aguantaré. Estic massa cansada per pensar. Demà serà un altre dia.”

Veu tot l’anís de cop, i es posa a fer la migdiada.

Joaquim Roqué Paret

BON NADAL I BON ANY NOU 2024

Adéu Maria

Maria Solé i Albert Polcet, foto de Joan Porredon a la barra del Celler Quatre de Ribes de Freser

Us vull compartir, perquè diverses persones m'ho han demanat, el text que vaig escriure  arran de les darreres converses amb la meva amiga Maria Solé, i que vaig llegir en el seu comiat, aquest diumenge 25 de setembre al tanatori de Ripoll.

Abans d'ahir va marxar una gran amiga.

Dolça, enèrgica, tolerant, ferma, emprenedora, apassionada, amb el cor gran, independent, sensible, perseverant, comprensiva, tossuda, animosa, oberta, compromesa... Bona persona com poques.

Estic desolat.

Tinc el cor trencat amb bocins perquè estic fart que la gent que estimo marxi d'aquesta manera.

Fa uns dies quan la Maria era a Girona a l'hospital enmig del tractament de radioteràpia pel tumor al cervell que se li havia reproduït per la metàstasi,

Li vaig dur un ram de flors a l'hospital, però, innocent de mi, en entrar me'l van fer deixar a recepció, perquè des de fa un temps i des de la pandèmia ja no es poden entrar plantes. Les bacteris i virus van dir. Per Déu, vaig pensar! Si sempre s'han pogut dur.

Quin mal fa una flor, ben al contrari, alegra sempre a les persones que els hi duus.

No podrem dur mai més flors als pacients de l'hospital? Ja no parlem d'una mascota del pacient en un determinat moment. Hi ha coses que no es curen només amb medicaments. Com es cura l'ànima?

Vaig fer una trista foto de mòbil i vaig pujar a l'habitació.

Em va rebre amb ulls reconfortats de veure'm. Amb la veu afònica dels darrers temps, que no podia alçar gaire, vam parlar dels projectes, d'alguna sessió que teníem pendent de cinema al Celler, que la faríem el dia que ella estès bé. Carta blanca, farem el que vulguis, em va dir. I vam parlar de coses que li agradaria fer. Com voldria reobrir el celler encara que ella no pugues estar al cent per cent. Justament va enviar un missatge per un tema de l'edició d'aquest any del TERRA GOLLUT a una amiga seva, ja que formava part de la comissió. Tenia la il·lusió de tornar a casa i tenir la normalitat que tan desitjava.

Sessió del film Des-Extinción d'Alfonso Par i Eudald Carbonell
el 20 de setembre de 2020 al Celler Quatre

Llavors, una metgessa de l'equip va passar i va dir-li, amb molta delicadesa i respecte pel qui espera notícies bones sobre el seu futur, estant jo present, que el càncer de pulmó que tenia, de cèl·lula petita, era dels de més difícil tractament, i que tot i el que podia venir, no podien saber exactament com aniria, però que farien tot el possible, que veurien l'efecte de la radioteràpia i veurien després com seguirien, com el combatrien. Pas a pas, la cosa estava més complicada, i li va deixar clar, ens va deixar clar, que el pronòstic era dolent.

Quan va marxar la metgessa. La Maria animosa que em va rebre, es va posar trista i melanònica per les males perspectives. Vam tenir una conversa profunda sobre la vida, tal com eren les nostres converses, de fet. Em va dir que era massa d'hora per marxar, massa d'hora per morir, que ella tenia moltes coses encara per fer, i que la desesperava pensar que ja no les podria fer. Em va dir que trobava moltíssim a faltar a l'Albert, que encara no ho havia paït, que no es veia capaç de ordenar les seves coses, que trobava a faltar al seu nebot, al seu germà, la seva família i que pensava molt en com va morir i els darrers dies de la seva mare, i també en les persones que ja no hi eren.

"Maria, has de mirar d'animar-te i mirar d'encarar el que vingui en positiu, si no serà més difícil, vingui el que vingui" "Has de sobreposar-te, tens força, està a dins teu. Sembla tot negre, però sempre hi ha una sortida per encarar el futur." Li vaig dir.

Ella em va replicar que no trobava els ànims perquè es trobava malament i no veia que anés bé. Que tot eren males notícies i cap de bona. Que tot era una merda.

Què li podia dir jo? Quins consells podia donar-li, quan jo mateix en la mateixa situació em passaria i sentiria exactament el mateix.

"Com l'animo? Com l'animo?..." Em vaig dir entre mi. "Què hi ha positiu dins d'aquesta merda de mala sort? No se quantes vegades la podràs veure i abraçar més." Em vaig dir. Has d'intentar ajudar-la a encara-ho millor. Encara que sembli que quedi poc temps."

Després d'una estoneta en silenci li vaig dir:

"Maria, has de pensar que la malaltia, tot i que sembli paradoxal, fins i tot aquesta malaltia maleïda, duu coses bones, ja n'hem parlat altres vegades. Coses que t'han passat només perquè has tingut la malaltia. Pensa en elles. Per exemple, tot i tenir la família i les amigues de sempre lluny que és una putada en aquests moments, aquí a Ribes, al voltant teu, hi ha molta gent que segurament t'ha sorprès en positiu, ajudant-te: la Vero, la Nanette, la Sara, la Vir, la Sandra Poca, en César, en David Vigo, la Rosa Graugés, en Marc Costa, en David Cussó i els de cal Rueda, la Montse Serrano, l'Alba i l'Enric Muntades... I tanta altra gent que jo ja no se citar i enumerar, començant pels botiguers, els companys de la Coral, els del Teatre, i per la gent del CAP i de l'Hospital de Campdevànol... I les teves amigues de sempre, la Mònica, la Noèlia i l'Olga, i la família que t'estima, que amb la distància estan amb tu i venent i fan el que poden. Maria, si no tinguessis aquesta malaltia, no hauries vist la part bona compassiva de totes aquestes persones de la manera que ho has vist. Oi?

Has vist quan amor, quanta companyonia, quanta solidaritat s'ha generat al voltant teu en viure al aquesta malaltia?"

"Si, Ribes s'ha portat i es porta molt bé amb mi. Tinc gent que m'estima molt." -va dir-

"És que has aportat molt a Ribes, necessitem gent com tu i l'Albert per tornar aixecar aquest poble", ara parlo com a amic i com a regidor de l'ajuntament, li vaig dir, i entre llàgrimes i somriures. Tots dos plorant com magdalenes ens vam fondre en una abraçada d'aquelles que duren molta estona, que ara que ella ja no hi és, és de les que recordaré tota la vida."

En sortir, li vaig enviar la foto del ram que vaig recollir de recepció que em vaig tornar a endur a casa. I se que li va agradar encara que fos digital. Perquè em va enviat per WhatsApp un "què xulo i un cor"

I ara, la Maria ja no hi és.

Les coses han anat depressa, molt depressa, massa depressa... Ni ella s'ho esperava. Ningú ens ho esperàvem. La mort sempre ens agafa a contrapeu.

I ara què fem els que estem aquí, què podeu pels que esteu tan desolats com jo ara?

Em pregunto de quina manera ens podem reconfortar, què coi podem treure de positiu de la seva pèrdua, que s'ha sumat a la també dramàtica pèrdua de l'Albert.

Doncs jo us vull dir una cosa a totes les persones que esteu aquí.

Un sentiment que s'ha generat molt bo dins meu d'aquesta situació que vull compartir amb vosaltres.

 

Tot i que amb molts de vosaltres no som amics estrets, tot i que ens coneixem però potser no intimem, i segurament ens sorprendríem si ho féssim, 'Ahí lo dejo'. En veure tot el que heu fet per la Maria, l'amor que li heu demostrat, aquesta bona energia, aquest desinterès per ajudar-la de cor, tot i que sembli que aquesta energia ha fruït producte d'una mala situació, i que pel desenllaç no ha servit de res... És una cosa molt bonica, excepcional. Excepcional de veritat.

No passa gaires vegades que tantes persones s'uneixin per fer coses en comú i remar en una mateixa direcció. Totes aquestes coses que heu fet de manera natural, cadascú el que ha cregut i el que ha pogut per la Maria, diu molt de vosaltres.

I sobretot, diu molt de nosaltres com a societat, en aquests temps on l'individualisme impera.

Avui, ara, estic molt orgullós de ser de Ribes, de la vall de Ribes, perquè hem estat gent de diversos pobles, ajudant en combatre aquesta batalla de la Maria.

Ella ja no hi és. Tanmateix, el coi de malaltia no ha vençut.

No ha vençut perquè el vincle amb la Maria ens unirà per sempre, i cada cop que ens trobem pel carrer i ens mirem als ulls, no caldrà parlar-ne, però mútuament ho sabrem, ho recordarem en la brillantor dels ulls en la mirada dels altres. Serem conscients que aquest amor és un tresor preciós que hem sentit mútuament envers a una amiga, a una veïna, a una bona persona. Un amor que ens ha lligat per ser millors persones del que érem abans.

I per això vull donar-vos les gràcies. A tothom. Ens hem de donar les gràcies d'haver viscut aquests moments macos dins d'aquesta difícil situació, que ens ha de fer reflexionar, per veure que això, que viure'ls dins d'aquesta desgràcia, ens ha fet enriquir personalment, paradoxalment.

Ho has fet tu, Maria, perquè qui tan dona, l'univers ho retorna amb escreix. Vés-te'n en pau.

Vola lliure, amb llibertat, amb el teu Albert... Els patiments, ara sí, ja s'han acabat.

 

Per això et ara per acompanyar-te en el teu viatge escoltaràs una cançó espiritual negre, a tu que t'agrada tan cantar, que cantaven els esclaus afroamericans quan patien injustícies i desgràcies, per lliberar-s'en.

El seu títol és Oh, Freedom que la lletra ve a dir en català: "Oh, llibertat, llibertat per sobre meu, per sobre de tot. I abans que ser una esclava seré enterrada a la meva tomba, per poder tornar a casa davant del meu senyor, per ser lliure per sempre."

Esperem que t'agradi.

Un petó, Maria, fins que ens retrobem. T'estimo!

Joaquim 

Oh Freedom! Interpretada per The Golden Gospel Singers

El misteri botànic dels gossets que canvien de color entre Planoles i Toses

• Un estudi internacional continuat en el temps ha descobert que els gens són la causa del canvi cromàtic.
• Hi ha poques zones al món amb gossets d'aquestes característiques.

 

L'altre dia en la presentació del llibre del botànic Josep Vigo, dissabte 25 de juny de 2022, parlant amb en Miquel Sitjar, qui ha llegit molts dels seus llibres sobre la nostra flora, vaig saber que només a la vall de Ribes hi ha una quantitat similar d'espècies vegetals que en tot el Regne Unit. És tan rica la nostra vall, mediambientalment parlant, com, paradoxalment, és desconeguda, en la mateixa proporció, per la gent que hi vivim.

Per aquesta raó, m'he decidit a compartir una investigació de renom internacional per la qual m'he interessat, que vaig descobrir per casualitat, que s'està realitzant des de fa anys entre Toses i Planoles, que ha dut que nombrosos investigadors botànics estrangers, passin diversos mesos a l'any allotjats a la vall de Ribes catalogant plantes una a una.

Per qüestions de feina, he treballat a la Molina i actualment a la Cerdanya, i diverses vegades a la setmana passo per la carretera que transcorre pel fons de la vall del riu Rigat entre Planès i Toses. Ja fa més d'uns catorze anys que m'he fixat unes determinades flors, des de quan feia feina a la Molina, i suposo que també altres persones, observadores com jo, s'han adonat que durant la primavera i estiu hi ha tot sovint persones vestides amb roba fluorescent i equipades amb casc, com qualsevol operari d'obra de carretera, topògraf o enginyer de camins. Aquestes persones també duen escales extensibles per arribar a força alçada, marges amunt. Molts d'ells són joves, estudiants, i duen carpetes amb papers. Tanmateix, fan coses molt diferents del que sembla a priori per la seva indumentària.

Científics enfilats en escales estudiant una a una cada planta

Si un va a poc a poc amb el cotxe, o encara millor caminant, observa que moltes plantes dels marges de la carretera, tant per la banda de dalt, com per la banda de baix, estan marcades amb unes etiquetes blanques. D'ençà que broten al maig, quan floreixen entre juny i juliol, i fins quan fan la llavor, ja ben entrat l'agost.

Es tracta dels gossets que canvien de color. Els gossets, també coneguts popularment com a conillets, creixen de color groc al nucli de Toses, i en pocs quilòmetres passen a ser de color magenta, al nucli de Planès i Planoles, no obstant això, entre les dues poblacions, van canviant de color, trobant en època de flor, una varietat increïble de plantes que a mesura que es va avançant entre municipi i municipi, van transformant el seu color, amb degradats preciosos dins la mateixa planta. Colors que van del groc pàl·lid, groc intens, blanc, fúcsia quasi lila, rosa, vermellós...

Les tonalitats de color de les flors no són habituals i són un cas pràcticament únic

Encuriosit per aquest espectacle natural que només es veu de prop, un dia vaig parar el meu vehicle, i amb una mica de vergonya, vaig demanar a un dels nois quina era aquesta feina que estaven fent des de feia tants anys. Quina va ser la meva sorpresa amb el que em va dir aquests joves, no m'hagués imaginat mai que vindrien de tan lluny...

Em van explicar, en anglès, que estan fent un estudi sobre la supervivència de les diferents varietats genètiques d'aquesta espècie botànica, coneguda amb el nom llatí Antirrhinum majus. Eren investigadors de l'IST d'Austria (The Institute of Science and Technology Austria), localitzat a les afores de Viena, a Klosterneuburg.

Em van detallar que aquestes zones híbrides on els conillets canvien de color són molt poc freqüents al món, una altra molt important es troba a Anglaterra.

Durant tots aquests anys, diferents persones han realitzat doctorats i estudis de genètica molecular, en els que han intervingut professors, investigadors i doctorands de diverses universitats i entitats, entre elles la Universitat de Viena, fundada l'any 1365, o el John Innes Center de Norwich, a Norfolk, Anglaterra, fundat l'any 1910.

Els estudis encara duren, però fins al moment els científics han informat que ja han identificat els gens responsables de la diferència de color de les flors a partir de les dades de la seqüència d'ADN.

També han descobert el paper de les abelles en la reproducció i propagació de les diferents varietats. Han comprovat que en les zones on els conillets grocs són predominants, les abelles van més a les flors grogues que a les que són de colors més ambigus, el mateix passa en les zones amb conillets de color magenta, on les abelles no van tant a les flors amb colors canviants.

Han detectat que les flors amb característiques cromàtiques més úniques i estranyes, i alhora més curioses, són les que tenen més risc de desaparició.

El que passa a la vall de Rigat és molt important, només hi ha un altre lloc del món on fa un seguiment tan exhaustiu de l'evolució natural d'aquestes plantes.

Quan m'ho va explicar em va semblar fascinant... Qui ho sap de la vall de Ribes això? Qui sap la gran importància que té aquesta planta humil amb la que els nens juguen de petits pressionant amb els dits la flor per simular que els gossets obren i tanquen la boca. Em va venir la imatge d'una altra planta amb un punt aristocràtic que també creix naturalment a la vall, que ha esdevingut una de les imatges de Vall de Núria: l'arxiconegut marcòlic groc, lliri dels Pirineus (Lilium pyrenaicum) i també alguns l'anomenen flor de Lis (que és el símbol heràldic dels Borbons), i la seva varietat cromàtica anomenada marcòlic vermell.

Podria ser que els populars gossets de la vall del Rigat tinguin fins i tot més importància botànica que el protegit marcòlic?

Com pot ser que gairebé sempre són els estrangers o persones vingudes de fora que aprecien més el que ens fa singulars?

Simplement, he volgut compartir aquest fet amb tots vosaltres, i sobretot, si un dia passeu per aquesta zona, no els colliu, perquè n'hi ha molt pocs exemplars de cada varietat de color. Contempleu-los orgullosos de la petita meravella vegetal que teniu davant i que creix naturalment a la nostra terra i comarca. I que no existeix en la majoria de boscos europeus, on els conillets són una planta autòctona.

Benvinguts forasters i estiuejants! La vostra mirada curiosa i oberta fa donar valor a què no coneixem prou, i ens ensenya que el que tenim a prop ens és desconegut... Un altre cas com els golluts o nans de Ribes, que van ser els anglosaxons qui els estudiaren amb més deteniment.

La vall de Ribes està plena de meravelles. Quantes ens en queden per descobrir?

 

Joaquim Roqué Paret

Exemples de la catalogació i identificació exhaustiva de cada planta

Referències:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antirrhinum_majus

https://ist.ac.at/en/institute/

https://ist.ac.at/en/news/genes-responsible-for-difference-in-flower-color-of-snapdragons-identified/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Universitat_de_Viena

https://www.jic.ac.uk/

https://es.wikipedia.org/wiki/Lilium_pyrenaicum

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marc%C3%B2lic_groc

El Ribes dels que ja descansen no es cuida com ells i nosaltres mereixem

Foto: Cementiri de Ribes. ACN. Gerio Digital

Aquest darrer any he anat al cementiri més cops que en tota la meva vida. Encara no ha arribat la tranquil·litat completa que desitgem amb les meves germanes per fer una cerimònia de comiat amb els tiets, la família i amics dels meus pares. Hem tingut la necessitat d'anar a veure el lloc on és enterrat el meu pare i avis, i aquestes visites, quinzenals i sovint setmanals, m'han fet apreciar més un espai i un entorn que ara, com és natural, encara m'estimo més que abans. És un indret amb personalitat, i singular del poble de Ribes. M'atreviria a dir que és un bon lloc per descansar.

Els cementiris diuen molt de les poblacions. Diuen molt del món i la societat dels vius. Com són les tombes, com són els nínxols, si s'hi posen flors naturals o de plàstic, les escultures, els mausoleus, les persones il·lustres que hi descansen... A les ciutats i pobles sovint també s'hi fan visites guiades. Alguns he tingut ocasió de veure'ls i són espectaculars. Molts són com jardins fabulosos.

"A TOTS ELS QUE MORIREN VÍCTIMES DE LA GUERRA. ANYS 1936-39",
Diu la inscripció del monument als caiguts reinterpretat pel primer ajuntament democràtic.

El camp sant de Ribes té ítems destacables, com el monument dels caiguts franquistes que estava situat al Passeig Àngel Guimerà que va ser traslladat pel primer govern municipal democràtic amb l'alcalde Salvador Carrera. Llavors va ser reinterpretat per homenatjar a tots els morts de la Guerra Civil. Des de Tots fem Ribes estem investigant diferents aspectes de la memòria històrica del poble que tenen a veure amb aquest lloc.

Tanmateix, avui faig aquest escrit per compartir amb la gent de Ribes un pesar que sento, que se'm barreja inevitablement el que és personal amb la responsabilitat que tinc com a regidor de l'ajuntament de vetllar pel bé comú.

En aquests temps de pèrdues, on acomiadar persones estimades es fa més difícil que mai a causa de la pandèmia, el nostre cementiri, que és maco i coquet en comparació a d'altres, cada cop està més deixat. Coincideix que la setmana passada m'han cobrat la quota del nínxol des de l'Ajuntament, com suposo que a tothom. Però on van aquests diners, on van els diners de tots?

No cal ser gaire observador quan hi dones una volta per veure que hi ha molts nínxols oberts, amb el doble fons dels ossaris perforats, amb les tapes caigudes pels terres, que fan malastruga, la veritat... En altres, com el nostre, el número sembla escrit amb un retolador mig esborrat. Hi ha moltes plaques on números dels nínxols estan trencades o no tenen ni número.

   

Exemples de nínxols oberts i amb el doble fons dels ossaris a la vista

 
Exemples de nínxols amb els números escrits de qualsevol manera

Fins i tot, alguns dels edificis del recinte semblen amb problemes d'estructura. Res a veure té el manteniment del cementiri d'ara amb l'època que el Sr. Darnés se'n cuidava fa més de trenta anys. Llavors sí que estava millor. Ell feia feines de paleta també, fins i tot va construir nínxols a rèplica dels més antics. Tan ben fets, que no es diferencien uns dels altres. 

Ara, en canvi, tenim una funerària, Àltima, que fa part del servei del cementiri... I com tota empresa gran, només fica atenció d'on treu benefici i bona imatge. Sí, hi ha música amb violins i autobusos per tots Sants, sí, està molt bé, però els que no hi anem aquells dies per evitar aglomeracions i hi anem la resta de l'any perquè volem viure el nostre respecte cap als éssers estimats en intimitat, què? 

L'Ajuntament, del qual jo soc regidor a l'oposició i no puc decidir-ne la gestió, no pot fer més a part d'ordenar el pagament dels rebuts? 

La decadència no només afecta a les tombes. Els que ens agrada dur flors fresques hem de dur la garrafa d'aigua de casa. La font que hi ha no ja funcionat ni un dia en tot l'any i escaig des que hi vaig sovint. Potser és una pregunta ximple que em faig. Però perquè hi ha font si no raja? Som el poble de l'aigua... No? Segur que la resposta oficial té a veure amb la Covid-19 (és l'excusa perfecta per tot el que no va bé, ara).

La font el cementiri no raja mai.

Els xiprers fan mala ganya, la majoria podats fins a la meitat, i de meitat en amunt, branques per aquí, branques per allà... Tampoc no hi ha ni un banc en tot el recinte per asseure's i passar una estona tranquil·la... En fi. Potser només m'ho sembla a mi, però en aquest moment, el cementiri de Ribes, sembla un lloc que importa poc als que estan vius. 

   

Els xiprers fa anys que no es poden per la part de dalt, i perden l'estètica d'un jardí ben cuidat.

Per què escric aquest text? Doncs per compartir-ho i animar a explicar l'experiència de cadascú, sobretot a les persones que en són usuàries. Ho podeu fer en privat, si no ho voleu fer públicament, i em comprometo a recollir totes les suggeriments per interpel·lar a l'ajuntament perquè hi dediqui els recursos necessaris per millorar la situació.

Els casos són diferents en funció de cada vilatà. A tall d'exemple, una persona em va comentar amb confiança, que tenia tres nínxols, dels quals pagava entre els tres uns cinquanta euros, en volia deixar dos i que l'Ajuntament se'ls quedés. Doncs quina va ser la seva sorpresa quan li van dir que li cobrarien més de tres-cents euros per buidar cada nínxol. Qui els buida? Àltima, segurament. No té molt sentit aquesta gestió pública, em sembla a mi. Ni cobrar aquesta quantitat per retornar un nínxol perquè una altra família el pugui fer servir. Aquesta persona m'ha comentat que no li surt a compte deixar els nínxols ara. És millor pagar-los tota la vida. Bastant absurd tot plegat.

A la ciutat de Barcelona impulsen des de l'Ajuntament una funerària pública, sense ànim de lucre, amb preus assequibles i que farà que la mort no sigui un negoci d'uns pocs. Això és el que hauria de ser, tant a ciutat com al nostre poble.

Un poble que no cuida la seva memòria, és un poble que perd la dignitat. Així ho penso.

Joaquim Roqué Paret

El boletaire motorista. Fa un any dels meus darrers minuts amb el pare

Pare, avui fa un any que vaig baixar a veure'l a Barcelona. Quan baixava per la C-17 em preguntava com seria aquell moment sabent que seria, segurament, el darrer. Aquells últims deu minuts que em van deixar. Ningú més de casa podia. La mare i la Cristina ingressades també per pneumònia provocada per la Covid-19 i els altres estaven confinats. El darrer cop que el vaig veure.  Totes les coses que li havia de dir en nom de tots... Més o menys ho vaig fer, però vostè estava neguitós, i em va dir: "Marxa, marxa... Què no vull que agafis aquesta merda." Pare, li vull dir que no se si l'he agafada o no, no m'he trobat malament per saber-ho, ni m'han fet les proves, ni m'han vacunat... El que si sé, és que aquesta merda també es va endur també la mare setze dies després, i que els trobo molt a faltar. Tant, que de vegades em sembla que encara visc un malson, i d'altres dies trobo que Déu ni do amb la serenitat que tots ho hem encarat. Un puja-baixa emocional que de mica en mica ens ha dut a viure la vida d'una manera diferent. Un any després hem hagut d'aprendre, vulguem o no, a viure sense vostès. Fent que de les seves ganes de viure, les meves. I que aquestes ganes estiguin per sobre de tot. Per sobre dels que pensen que la malaltia no existeix, per sobre dels que no es fan el càrrec que es perdre els dos pares en quinze dies, per sobre de les injustícies, tant les que vivim al nostre mateix poble com les que passen arreu del món, per sobre de les persones que ens fan la vida difícil... I sobretot, gaudint de les coses que ens fan feliç. Només que m'hagi quedat a dins un xic de la seva valentia, fortalesa, bondat i criteri per saber pel que val la pena lluitar, em conformo. Ho intento cada dia. De debò que ho faig. Com em va dir un amic meu fotògraf que va perdre el seu jove fill de càncer. "Querer ser un poquito mejor cada día es la mejor medicina". Aquest home, que és molt savi, després va afegir: "No perder la juventud és no pertenecer a ella". El 2020 m'ha dut unes lliçons de vida difícils d'oblidar. Ens fem grans, i a mesura que deixem de ser joves perdem coses i persones pel camí, però que ens acompanyen per sempre més... Elles i el que ens van ensenyar.

Avui, un any més tard, publico la millor foto que tinc de vostè. Em sembla que va fer en Jordi quan la carretera del bosc no estava emporlanada amb la moto Montesa Cota 49. Rialler, satisfet de tornar de buscar bolets de manera improvisada, amb una bossa de plàstic, més fàcil de penjar al manillar que una cistella de vímet, i després d'haver fet faneca. Amb les seves xiruques i els pantalons dins dels mitjons perquè no agafin la mullena de l'herba del bosc. Vostè si que en sabia! Si en Pau s'aixecava al matí amb la fal·lera boletaire no ho havia res que l'aturés. Ni el temps que feia, ni res. Així el recordaré. I així m'acompanya cada dia des d'aquells darrers deu minuts, una persona connectada a la terra que gaudia de la seva passió per les petites coses, les que realment el fan a un feliç. Amb això sí que som ben iguals.

L'estimo pare, records a la mare.

Joaquim

Com s'afronta el primer Nadal quan el coronavirus s'ha endut una generació de la teva família?

 

Quan els que quedem hem d'afrontar el primer Nadal de la nostra vida sense els pares no sabem com ho hem de fer. 

Ens va costar posar l'arbre, ens costa pensar que farem, que regalarem, on, com i amb qui passarem els dies assenyalats. 

Les indicacions oficials del que cal fer són confuses, cada cop més enrevessades. Els negocis pateixen. Sembla que no es pot fer res, però alhora hi ha excepcions per tot. Les xifres dels indicadors apocalíptics de la Covid van amunt i avall.

Els missatges de les conspiracions mundials de si la malaltia és real, o no, i el corrent d'opinió, cada cop més acceptat, que afirma que la pandèmia és, de fet, una estratègia preparada que va en favor dels interessos d'hipercontrol dels governs, dels poders econòmics mundials, inunden les xarxes i els mitjans de comunicació...

Els que hem patit pèrdues doloroses per la pandèmia ho veiem des d'un altre prisma. 

Què representa que hem de sentir?

Jo només sé una cosa: hem perdut els pares arran de la Covid. 

Ja no hi són. S'han acabat els Nadals com eren i la vida com fins al moment l'hem viscuda.

La malaltia se segueix enduent gent estimada. Però, de mica en mica, hi ha persones que baixen la guàrdia. Perquè creuen en aquesta conspiració mundial o perquè estan cansades de tantes ordres i contraordres.

Fa uns mesos, en Joan Garcia, periodista de la Veu de Sant Joan, va fer-me una entrevista per explicar la nostra experiència familiar que va ser publicada a la Revista SJA de Sant Joan de les Abadesses, d'on era originari el meu pare, i al diari El 9 Nou, que va esdevenir tan íntima, tan colpidora en rellegir-la... Que he estat incapaç fins avui de compartir-la a les xarxes socials. 

Poques persones del meu entorn i del meu poble l'han llegida. Quan la llegeixo altre cop no em sembla possible que haguem pogut passar tot el que ens ha passat. És com un malson que al despertar saps que és de veritat. Encara no m'ho puc arribar a creure.

Tanmateix, ja em sento ja en forces de compartir-la.

Avui, un dia abans de la Marató de TV3 dedicada a la Covid-19, la vull compartir amb vosaltres, els meus amics i convilatans. Simplement perquè si a algú li pot servir per afrontar aquesta situació, o bé per prendre consciència que la Covid-19 sí té efectes REALS en nosaltres. Cal seguir prenent precaucions. Al marge de les possibles conspiracions i interessos mundials. 

Cuideu-vos, sobretot. Al marge del que facin els altres.

Aprofito aquestes línies per agrair a les persones que m'han acompanyat en aquest procés de dol. Sense vosaltres seria molt més difícil.

 Joaquim Roqué

___

 

Portades de la Revista SJA i del 9 Nou

___

Entrevista: "Quan el coronavirus s’endú una generació de la teva família"

 

En Joaquim Roqué va acomiadar els seus dos pares en només quinze dies, a causa de la Covid-19

Joan Garcia. El 9 Nou, 23 de juliol de 2020. Revista SJA, juliol 2020.

La fotografia que Joaquim Roqué va penjar a les xarxes la primera vegada

que es va reunir amb les seves dues germanes després de la seva doble pèrdua

Joan Garcia. 23/07/2020. Ribes de Freser

Deu minuts. Hauré escrit aquestes dues paraules centenars de vegades en un missatge de text quan faig tard, perquè qui m’espera no es neguitegi. Deu minuts passen tan de pressa, que ningú s’enfada encara que acabin sent quinze. Voldríem que moltes coses només duressin deu minuts, com quan ens han de treure un queixal o com quan el cotxe arranca i ens esperen hores de viatge al davant. A vegades, però, voldríem que els segons passessin a poc a poc, però s’escolen sense poder-hi fer res, com els grans de sorra a la platja que intentem retenir estrenyent el puny.

En Joaquim Roqué va entrar a la sala on hi havia hospitalitzat el seu pare, en Pau, diagnosticat amb Covid-19, sabent que el temps amb ell s’acabava: “Va ser molt dur. Jo sabia que anava a Barcelona a veure el meu pare, i sabia que segurament serien els últims deu minuts que veuria el meu pare en la meva vida”, recorda. A més, duia el pes de ser l’últim de la família en parlar-hi. Només hi deixaven entrar un familiar, i la seva mare i les seves germanes hi havien estat en contacte les darreres setmanes i havien estat aïllades, algunes amb símptomes: “Com que em sentia, en el fons, una mica privilegiat respecte els altres, vaig parlar amb tota la família per si algú li volia dir alguna cosa, intentant no ser dramàtic”. Recorda tot el viatge des de Ribes fins a la Clínica Delfos pensant què li diria, però també sobretot, com. Amb la mascareta i guants, a dos metres d’ell, li va repassar l’agenda que tindria quan sortís d’allà. 

-La Mireia [la germana gran d'en Joaquim] diu que quan surtis heu d’anar a l’Ícaro a fer un cafè amb llet.

També va intercalar missatges més transcendents, com el d’en Bora, fill d’en Joaquim, que li va voler agrair totes les coses que sempre havia fet per a ell. “No sé si a ell li va servir, però a mi sí”, confessa Roqué. Va acabar sortint de l’habitació abans dels deu minuts perquè el seu pare insistia que marxés perquè no es contagiés. No va tenir la sensació que el desenllaç fos tan a prop, tot i que uns dies abans els metges varen deixar-li clar que el seu pare “no era candidat a intubació” perquè no hi havia prou recursos per a tots els malalts. D’alguna manera, el donaven per perdut. El varen descartar per la seva edat i la seva patologia. Feia un any li havien diagnosticat leucèmia i li estimaven una esperança de vida de dos mesos. Signaríem que el nostre metge l’encerti sempre amb nosaltres, menys en situacions com aquesta. Per sort, les seves prediccions no es varen complir i va poder mantenir una vida digna un any més, fins que va topar amb el coronavirus.

En Joaquim va tornar a Can Cigala, a Ribes de Freser, la casa on vivien els seus pares abans d’anar a viure a Barcelona, amb el cor en un puny. A les sis de la matinada el va despertar la trucada de la seva germana petita, la Cristina, donant-li la notícia que el pare havia mort aquella matinada. En Joaquim descriu els minuts següents com una estranya calma, amb el silenci propi que hi ha en una masia a la muntanya, un matí de març. No té un mal record d’aquell moment. Al cap de deu minuts de penjar el telèfon va començar a veure com a poc a poc sortia el sol i es despertaven els ocells. Aquella escena, testimoni que la Terra continuava donant voltes, potser va ajudar a esborrar la sensació que fa que el món s’aturi, pròpia de quan reps un impacte així.

El mateix dia que va morir el seu pare, ingressaven a la mare i a la germana petita

 
Sense temps per pair-ho, sense poder viure un moment així en família, sense temps ni per pensar en les gestions que estàs obligat a fer, va rebre una altra trucada que li anunciava que la seva mare, la Sabina, i la seva germana petita, la Cristina, també havien de ser ingressades, en el seu cas a la Vall d’Hebron, al mateix hospital però separades en espais diferents. L’equip mèdic les havia visitades a casa i varen començar a notar els efectes de la pneumònia.

Enmig d’aquesta situació, en Joaquim es va haver de fer càrrec de les restes del seu pare. En Pau volia ser enterrat, però la funerària no els donava l’opció i només li deixaven incinerar-lo perquè estaven "molt ocupats". Això el va fer posar molt nerviós, perquè després de no haver-lo pogut acompanyar ni acomiadar-se en condicions, tampoc podia complir amb la seva última voluntat. Ni mort, el virus l’havia deixat d’afectar. Reconeix que va ser tossut i va decidir reclamar poder acomiadar el seu pare com es mereixia: “És dur esperar mentre el teu pare està, amb tots els respectes, en una nevera. Va estar tres dies al dipòsit”, explica. “Cada dia que passa, penses que per la teva tossuderia, el teu pare està allà”, recorda. Al final varen acceptar el trasllat i el varen enterrar a Ribes. Hi varen assistir ell, el seu fill, i el seu gos, “que se l’estimava molt”. També hi va assistir la seva germana gran Mireia, a qui sempre varen tenir a dos metres, sense poder-se ni abraçar. Només es permetien tres persones als enterraments en aquell moment. Ni la Sabina ni la Cristina varen poder assistir al ritual de comiat del seu marit i pare, respectivament.

En Joaquim recorda com ell i la seva germana gran concentraven les trucades de condol, mentre estaven pendents de l'estat de l’altra meitat de la família. L’aïllament dels malalts de Covid-19 i les seves famílies -que s’ha arribat a posar en dubte- fa que la informació arribi en comptagotes i que les hores passin molt lentes mentre esperes notícies de l’hospital. En aquest sentit, alguna cosa va fallar, pensa en Joaquim. Els primers dies no patien per la seva mare perquè semblava que el pitjor havia passat i eren optimistes amb ella. Fins i tot varen arribar a patir més per la seva germana Cristina, que feia uns mesos que havia patit una infecció greu i no estava del tot recuperada.

Ni el seu pare ni la seva mare varen ser “candidats” a un respirador

De cop, els varen dir que la cosa no anava bé amb la Sabina. Al mateix moment que la Cristina millorava, la seva mare empitjorava. No saben si els metges no varen transmetre bé la situació durant aquells dies previs o si la seva mare, sabent com havien patit amb el pare, no els deia la veritat. Tot i això, varen posar-li una mena de mascareta amb aire molt aparatosa (BiPAP) -tampoc tenia dret a un respirador- i va aguantar quatre dies més. Va morir el 16 d’abril. El mateix dia, també va morir un consogre seu, en Gregori, que s’havia contagiat a la residència on es recuperava d’un ictus.


Varen poder fer una videoconferència el dia abans de la seva mort. Ella no va voler rebre visites, perquè tenia la sensació que era com si l’acomiadessin, com va passar amb el seu marit Pau. Tampoc havien pogut parlar gaire els quatre dies abans, perquè amb la mascareta que duia no s’hi veia, ni podia parlar gaire bé. Recorda com quan ja no pots comunicar-t’hi és quan ho passes pitjor, i estàs patint per la trucada de l’equip mèdic o d’infermeria. En el moment de l’entrevista, feta dos mesos després de la mort de la Sabina, cap dels tres germans encara dormia tota la nit. Encara es despertaven neguitejats, com esperant una trucada.

Dos mesos més tard, cap dels tres germans dormia una nit sencera pel neguit

La seva mare tenia 79 anys i el seu pare 83. Li faig la reflexió que tots els que tenim pares d’aquestes edats potser hem pensat que el moment en què els perdrem està més a prop, però mai en aquestes circumstàncies, a la vegada, i sense poder-los acompanyar ni acomiadar. El cop va ser dur, fins i tot sabent que el seu pare tenia la leucèmia latent. “Quan la gent se’n va, se’n va, i mai és un bon moment”, assenyala Roqué. “Mai. Ni ara, ni fa un any hauria estat un bon moment. Mai és un bon moment pels que es queden”, afegeix contundent.


Tot i això, l’avís de la malaltia del seu pare, a principis de l’any 2019, encara que costi d’entendre, va tenir un vessant positiu, reconeix. Tot i la malanança que patia, han passat un any ple de molt bons moments en família i està content perquè no li ha quedat “cap recança amb ells”. No li fa mal trobar-se les seves coses a Can Cigala, on els seus pares havien regentat un restaurant. És la casa familiar de la seva mare i que ha passat de generació en generació en els darrers 300 anys. En Pau era del Coll d’en Saquer, al nostre poble, i a Ribes encara el recorden remenant la carn a les brases. Varen anar a viure a Barcelona als anys 60, però fins a l’any 2008 varen tenir el restaurant, i hi pujaven cada cap de setmana sense excepció.


En Joaquim, que volia compartir la seva pèrdua però no ho volia fer d’una forma trista, va decidir parar una taula, amb les mateixes estovalles, coberts, gots i cadires amb què molta gent relacionaria els seus pares, i va posar-hi també una foto d’ells, amb el Taga vist des del vessant oposat al que hi estem acostumats nosaltres. També hi ha hagut moments de sarcasme i humor negre, quan a més de teletreball, amb les seves germanes deien que estaven fent “teledol”.


En Joaquim explica que des que va morir el seu pare, va perdre la por. Com si allò hagués fet canviar alguna cosa dintre seu i hagués acceptat la situació. “Ho naturalitzes”, assenyala. També diu que ha après coses sobre ell mateix, que espera conservar: “Intento no exigir-me, no enfadar-me per ximpleries. No m’he d’angoixar ni atabalar per coses que no valen la pena”.


L’única ràbia que sent és pel paper dels partits polítics. No pel que fa a les decisions que prenen, perquè creu que tothom fa el millor que pot en aquestes circumstàncies, però sí per la política que es fa d’aquest moment: “Veus un conseller indignat per un material comprat que no arriba en una roda de premsa, com si estigués molt atent pels serveis públics, quan el seu partit, fa deu anys, retallava en sanitat pública”. Moltes vegades ha pensat en què hauria passat en condicions diferents (per exemple, si els seus pares haguessin pujat a Ribes al febrer i s’hi haguessin quedat), però on més voltes ha lodonat, és a què hauria passat si haguéssim tingut un sistema de salut més fort: “Espero que la gent valori molt més els serveis públics”.

“La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, al Ripollès”

Vam demanar a en Joaquim que compartís les seves pèrdues perquè de moment hem estat una comarca privilegiada perquè la Covid-19 no ens ha afectat molt, però cal estar alerta: “La perspectiva del dolor i del perill és molt més llunyana, aquí”. Amb tot, també és capaç d’indicar les coses bones que ha tingut el confinament com la millora -encara que momentània- d’aspectes mediambientals, el retrobament d’algunes famílies, el descobriment que casa teva és un univers de coses, el teletreball i també la desacceleració: “Abans, si no estaves híperocupat i feies moltes activitats, no eres ningú”.

El seu context ha canviat i la seva família ha patit la pitjor cara del coronavirus, però parlar amb en Joaquim fa veure les coses des d’una altra perspectiva: “Ho visc així. He intentat viure-ho amb serenitat, però no crec que per això ho faci millor que un altre, és una estratègia de supervivència, la meva”.

Aquesta va ser la taula que Roqué va preparar per recordar els seus pares,
que apareixen en un retrat en segon pla

Pòrtland, pòrtland i més pòrtland: els "slow days" a la Vall de Ribes a tota canya.

Encimentar carreteres a alta muntanya és el progrés i el model turístic que volem a la comarca?

Aquesta setmana només fan que passar cubes i més cubes de ciment per “emporlanar” la carretera de Ribes Altes a Tregurà. El verb emporlanar és una paraula manllevada de l'anglès, és una derivació de la paraula Pòrtland.

Pòrtland és una illa britànica del Canal de la Mànega, i dona nom a aquest tipus de ciment perquè el seu color gris verdós fosc era similar al de les pedres calcàries d'aquesta illa. Es troba unida a Gran Bretanya per un pont a la ciutat de Weymouth del Comtat de Dorset. La pedra de Pòrtland ha estat utilitzada per construccions britàniques com la Catedral de Saint Paul o el Palau de Buckingham. Edificis molt “Royals” i d'alta classe.

“Emporlanar”, a les nostres contrades connota progrés, més civilització, arreglar camins rurals i convertir-los en més urbans, en més transitables. Facilitar l'accés, en definitiva.

El que m'ha dut a fer aquest escrit és fer una reflexió en alt sobre a qui facilitem l'accés a alta muntanya.

Aquests dies diferents carreteres rurals del Ripollès s'estan arranjant amb ciment pagat pel Consell Comarcal del Ripollès aconseguit in extremis per una subvenció del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Es gasten més de dos-cents mil euros en carreteres d'interès comarcal que serveixin per unir les poblacions entre sí. La qüestió és que per les presses en executar l'obra, i amb l'excusa que no es perdin els diners s'han invertit sense arribar a un consens amb tots els dinou municipis. Veure detall de la publicació aquí.

La carretera que passa per davant de casa meva és l'accés principal al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser des de Ribes de Freser, i l'actuació que es realitza és dins d'aquest espai natural. La gent de Ribes Altes sap la quantitat de cotxes tot terreny que passen durant totes èpoques de l'any, però sobretot a l'estiu, per fer la pista forestal que uneix la Vall de Ribes amb la Vall de Camprodon i que s'enfila a més de 2000 metres. Des de l'era de casa meva i des del meu hort els conductors passen orgullosos a tota castanya amb els seus cotxes impressionants després d'haver fet el seu “Camel Trophy” particular plens de pols i amb esmorteïdors a prova durant 32 kilòmetres.

La pavimentació que s'està fent de la carretera no dona accés a cap veí ni a cap casa de primera residència. Dona accés als turistes, sobretot, i també s'ha de dir als que van al bosc, ja siguin pagesos que tenen bestiar o negociants de fusta... Però en aquests casos ja solen tenir vehicles preparats pels mals camins. La pavimentació d'aquest camí en concret no és una cosa de primera necessitat.

Cada cop passen més cotxes, cada cop més pressió entròpica a alta muntanya (més presència humana en un entorn natural a protegir), cada cop més accidents per l'alta velocitat dels vehicles, que amb l'emporlanat, encara aniran més ràpids...

Per altra banda, tenim la campanya turística de la Vall de Ribes que es va realitzar amb el canvi de marca té com a lema principal “Sense presses",  "Slow days”, “A poc a poc”... No és un contrasentit?

Hi ha camins de cases del meu barri, i altres camins de veïnats de municipis del Ripollès on viu gent cada dia, com a les Llosses per exemple, on la gent que conserva el territori que no tenen els camins pavimentats per arribar a casa seva. I a l'hivern amb les glaçades, o a la primavera i tardor amb les pluges sí que és necessari que fossin encimentats. Conec uns veïns que van marxar a viure a un altre lloc per aquesta raó. Ens ho podem permetre amb el despoblament que tenim?

De les poques coses bones que ha dut la Covid19, és que la carretera de Ribes Altes s'han substituït els cotxes que passen a tota pastilla per persones de Ribes poble, sobretot, que pugen al nostre barri per esbargir-se en les estones que el confinament permet sortir. Ha estat un plaer veure la gent coneguda tornar a reconnectar amb el seu paisatge sense sorolls ni perills.

Sóc conseller comarcal i al grup al qual pertanyo, format pels representants de les candidatures que Esquerra Repúblicana va donar suport a les eleccions municipals, hem demanat que es realitzi un pla de camins forestals, consensuat amb cada poble, amb cada barri, amb cada pedania, amb els grups a l'oposició i tots els regidors de cada plenari municipal, perquè quan arribi una subvenció “per gastar” se sàpiga del cert quines són les prioritats en inversió en pavimentació.

M'agradaria molt, que per les idees en les quals crec i m'han dut a ser un càrrec electe, que es donés prioritat a la primera residència i a les persones que viuen al territori abans de res. I si pot ser afavorint la conservació natural i d'usos de sempre del Parc Natural i a alta muntanya millor. Emporlanem bé i consensuadament a la pròxima oportunitat que tinguem. Afavorint un turisme respectuós i que no transiti pels camins rurals com en carreteres convencionals.

Ja no callaré més - Ya no callaré más

Os quiero decir que a partir de ahora ya no mediré mis palabras ni dejaré de comentar nada o haceros saber ninguna información por miedo a que alguien se sienta mal.

Lo que pasa en mi país es tan gordo, tan injusto, tan incomprensible... Que necesito decirlo a los cuatro vientos.

La gente dice que no quiere oír a hablar de política, pero llega un momento ya no es política, se trata de nuestras libertades, y lo que es más elemental: de nuestros derechos como personas.

Entiendo que algunos esto os colapse, os produzca dolor de cabeza, como el que tengo yo. Pero estar callados y permitir esta espiral de silencio nos invada está malogrando también las relaciones personales entre nosotros. Porque detrás de no hablar de política no se habla de nada. Y callar y no hablar con tus amigos y con los que no lo son es mucho peor que el que está pasando en Cataluña.

Del mismo modo os digo que me gustaría que os sintierais libres de decir lo que queréis, solo faltaría... Vuestras ideas, puedan ser contrarias o diferentes, o aunque sean opuestas a las mías siempre son y serán bienvenidas, porque os quiero y os comprendo. Y otra cosa no, pero la empatía la tengo súperdesarrollada, y soy muy capaz de ponerme en vuestra piel. Intento siempre comprender el mundo que me rodea y lo que es diferente a mí. Del mismo modo que me gustaría que cada cual de vosotros se pusiera a mi piel.

¡Un abrazo a todo el mundo!

___

JOAQUIM

Us vull dir que a partir d'ara ja no mesuraré les meves paraules ni deixaré de comentar res o fer-vos saber cap informació per por a que algú se senti malament. 

El que passa al meu país és tan gros, tant injust, tan incomprensible... que necessito dir-ho als quatre vents.

La gent diu que no vol sentir a parlar de política, però arriba un moment ja no és política, es tracta de les nostres llibertats, i el que és més elemental: els nostres drets com a persones.

Entenc que alguns això us col·lapsi, us produeixi mal de cap, com el que tinc jo. Però estar callats i permetre aquesta espiral de silenci ens envaeixi està malmetent també les relacions personals entre nosaltres. Perquè darrere de no parlar de política no es parla de res. I callar i no parlar amb els teus amics i amb els que no ho són és molt pitjor que el que està passant a Catalunya.

De la mateixa manera us dic que m'agradaria que us sentíssiu lliures de dir el que vulgueu, només faltaria... Les vostres idees, puguin ser contràries o diferents, o encara que siguin oposades a les meves sempre són i seran benvigudes, perquè us estimo i us comprenc. I altra cosa no, però l'empatia la tinc superdesenvolupada, i sóc molt capaç de posar-me a la vostra pell. Intento sempre comprendre el món que m'envolta i el que és diferent a mi. De la mateixa manera que m'agradaria que cadascú de vosaltres es posés a la meva pell.

Una abraçada a tothom!

JOAQUIM